GRUPO PLAZA

OPINIÓN 

Valors VCF 

27/10/2016 - 

VALENCIA. Diuen que per als amants del futbol, este esport representa la cosa més important de les coses que a la vida no tenen importància i què, quan passes per moments no massa agradables, un s'adona que la frase en qüestió es convertix en una veritat com un temple. Exactament el que em va ocórrer dissabte passat a Mestalla. Tal qual. Vora les dos del migdia arribava al Coliseu blanc-i-negre sense ganes de treballar. La meua iaia està malalteta i era ella l'únic que tenia en el cap. No us podeu fer una idea de quan suposa ella per a mi. No obstant això, a mesura que m'endinsava en l'Avinguda de Suècia, l'ambient de la rodalia em va envair. Restaven poc més de dos hores per a l'inici del València-Barça i jo, que no tenia el cos per a massa floritures, m'estava clavant en el partit. L'afició xe és especial. Almenys per a mi. Cinc minuts de passeig em van permetre oblidar per un instant tots els meus problemes i viure la màgia d'una cita vital al nostre camp. I dic nostre perquè, fins i tot, van aconseguir que em transformara en un d'ells, que deixara a un costat la meua professió i no pensara com a periodista. I sense que ells ho saberen, m'havien alegrat el dia. Ara sols faltava que l'equip també responguera sobre el terreny de joc. Sincerament, no ho dubtava.

Ja amb el tratge de periodista posat i en la cabina 24 de l'estadi vaig tindre la sensació que, després de molt de temps, Mestalla tornava a ser l'olla de pressió de la qual m'agrada presumir. És de veres que al llarg dels últims mesos hi ha hagut duels vibrants, amb molta emoció i en els quals la graderia havia respost com esperava, cert. Però davant els blaugrana alguna cosa estava canviant. Des de l'última fila d'amfiteatre -allí narrem els partits per a la ràdio- notava que, per fi, eren els futbolistes els que carregaven de raons a la seua gent per a ser, altra volta, el jugador número dotze de la formació de Prandelli. Des d'aquella remuntada històrica front al Basilea, el meu cos no responia com dissabte. El València estava transmetent els valors que li han fet ser, per mèrits propis, un dels grans d'Europa. La garra, la lluita, l'esforç, l'entrega, el companyerisme eren virtuts que s'havien convertit en innegociables. Quant de temps sense veure a la formació de la capital del Túria expressar-les sobre l'herba! Havien retornat els VALORS VCF.

Res a veure amb eixos 'valors' dels quals li agrada presumir a l'entitat catalana i que van desaparéixer amb la marxa de Guardiola, Puyol i Xavi. Ara eixos 'valors' els representen un president com Bartomeu, investigat pel 'cas Neymar', un club que mitjançant les seues xarxes socials crea la campanya #TotsSomMessi per recolzar a l'argentí després de ser condemnat a 21 mesos de presó per defraudar a Hisenda 4,1 milions d'euros, o un jugador com Neymar que provocà i insultà als seguidors valencianistes, tal com queda reflectit en les imatges. I no pensen que amb esta reflexió estic justificant al jove que va llançar la botella. Ni a ell, ni a cap altre que opte per la violència. Esta, quant més lluny de l'esport, i de la vida, millor. El xic ha de ser sancionat. Com també hauria de ser-ho el davanter brasiler, però no, tot el contrari. Quan els planteges esta possibilitat, a la ciutat comtal es tiren les mans al cap i s'atreveixen a parlar de campanyes en contra seua. Fins i tot, des de la directiva culé han afirmat públicament que el comportament de Ney era 'una mostra d'efusivitat' -Bartomeu dixit- o com dimarts va declarar el vicepresident Jordi Mestre, "si a València no hi ha fair-play que es dediquen al pressing catch". Retractats.

Tornant al futbol, no pense entrar a valorar l'actuació arbitral. Com va dir el mateix Prandelli les imatges estan ahí i són tan evidents que qualsevol discussió seria absurda: Undiano va perjudicar el València i va condicionar un duel el qual, sense les seues errades clamoroses, s'haguera decantat del costat local. Punt final. Però vull quedar-me amb el més positiu, eixe canvi en les formes que ha demostrat l'equip des de l'aterratge de l'ex seleccionador italià. És molt prompte, ho sé. I de res serviran si no tenen continuïtat dilluns a Riazor, d'ací a deu dies a Balaídos i així fins a la conclusió de la temporada. Però permeten-me creure. Creure que, d'una vegada per totes, l'entitat ha trobat al tècnic capaç de tocar la tecla per tal de recuperar uns valors que faran d'este València un equip competitiu siga qui siga el rival que tinga davant.

Però és més, no cal anar més enllà de la següent jornada: històricament hi ha raons suficients i fonamentades per a què l'actual plantilla siga conscient que el Deportivo no és un oponent qualsevol, que a A Corunya no els van a esperar amb els braços oberts perquè des de la famosa parada del penal de González a Djukic, el conjunt blanc-i-negre és, després del Celta, el seu enemic més íntim. Fins i tot, després del que va succeir este estiu amb el traspàs frustrat de Sidnei, hi ha un argument per a afegir ja que el president de l'entitat gallega 'va incomplir' -segons alguns- la seua paraula de deixar eixir al brasiler. I entre el penal i el fixatge interruputus va succeir quasi de tot. Des de la pila que li va caure a Cañizares en 2002, passant per la suspensió del partit de Copa en 2006 o els gols d'Aduriz i Soldado que en 2011 van segellar el descens dels blanc-i-blaus a Segona Divisió. És obvi, per tant, que Riazor exigís d'intensitat, exigís de VALORS VCF.

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email