“Míreme a los ojitos”

VALÈNCIA. Esta vesprada finalitza una Lliga marcada per la gran quantitat d'empats (16) aconseguits pel València. Bona part d’eixos empats han arribat pel desencert dels davanters blanc-i-negres cara a gol. Les xifres golejadores de Rodrigo (7), Mina (7) Gameiro (6), així com la lamentable aportació de Batshuayi (1) poden ser una explicació a tanta igualada.

El fitxatge, en qualitat de cedit pel Chelsea, de Michy Batshuayi, davanter belga d'origen congoleny, ha sigut sense dubte el gran fracàs de la temporada. El jugador que havia de ser la referència atacant dels de Marcelino, el Lacazette o el Aubameyang dels de Mestalla va acabar el seu periple com a valencianista al mercat d'hivern després de retornar a la Premier League per acabar la temporada al Crystal Palace.

Desgraciadament, el de Batshuayi no ha sigut l'únic fitxatge valencianista que venia com a la “cirereta” del pastís i ha acabat sense complir les expectatives. En este sentit, tal vegada el fiasco més recordat siga el de l’estrella brasilera Romário de Souza Faria.

El davanter de “dibuixos animats”, en paraules de Jorge Valdano, va arribar al conjunt de Mestalla l'agost de 1996, de la mà de Paco Roig, qui veia així complit un dels seus grans desitjos.

En dos temporades incompletes, el davanter només va arribar a jugar 11 partits de Lliga, en els quals va marcar 5 gols, molts menys dels que s'esperaven quan va ser fitxat. 

Si el pas de “O Baixinho”es recorda a la ciutat, més que pel seu joc i gols, ho és per la seua activitat nocturna i per la quantitat de situacions, entre surrealistes i poc disciplinàries, que va provocar per la seua afició a la festa. 

Els conflictes entre Romário i el tècnic Luis Aragonés s'iniciaren al poc de temps. El “sabio de Hortaleza” no va dubtar en deixar-lo fora de les convocatòries de la primera eliminatòria de la Copa de la UEFA contra el Bayern de Múnic. Dos caràcters forts, que mai van arribar a congeniar i dos formes antagòniques d'entendre la disciplina i el bon funcionament d'un equip provocaren més d'un acalorat intercanvi d'opinions. Alguns d'ells, com el que finalitzà amb Luis diguent-li: «Mírame la carita, míreme ústed a los ojos» ha quedat en el record de tots. Eixe va ser el principi del fi, una successió d'enfrontaments van provocar l’eixida del club dels dos protagonistes. El jugador va ser cedit al Flamengo fins a final d'eixa temporada i el técnic fou destituït.

La següent campanya va començar amb Valdano, que havia arribat a Mestalla a meitat de l'anterior, com a entrenador. L'argentí va tractar de recuperar la millor versió de Romário, però una lesió en la pretemporada i la destitució del técnic argentí al poc d'iniciada la Lliga tampoc ajudaren a redreçar la situació.

L'arribada de Claudio Ranieri “el general romà” a la banqueta de Mestalla no va rebaixar la tensió. Una forta discussió a l'octubre  després que el jugador fora pillat de festa abans d'un partit contra el Celta va precipitar el desenllaç final. El 16 de novembre de 1997, Romário va jugar el seu últim partit amb el València CF,  finalitzant definitivament la seua vinculació amb els de Mestalla. 

El millor de tot, és que, segons va  reconèixer anys després Jorge Valdano, amb les seues eixides de festa Romário no va incomplir cap contracte ja que sembla ser que l'ariet brasiler tenia una clàusula per la qual se li permetia eixir de nit fins a la hora que li semblara. Geni i figura.