L'esperança s'anomena Césare

VALENCIA. A pesar del naufragi en Balaídos, si en alguna cosa encara crec de la part esportiva del club és en Césare Prandelli.

Preferisc ser abrupte i anar al principi al gra per a deixar a les clares des del punt de partida en quin escenari crec que ens trobem. I crec necessari explicar, que l'única gestió de la part esportiva que no em genera dubtes és la de l'entrenador italià. Inclús vaig més enllà, a pesar de la derrota veig que l'equip evoluciona i que va millorar com a grup les prestacions exhibides a Gijón i Corunya. Però ni Prandelli, ni ningú té una vareta màgica per a fer miracles. L'equip és el que és, i a pesar de la millora estructural no dóna -desgraciadamente- ni per a empatar en Balaídos.

Per fi el València ha posat al capdavant de la nau a un timoner expert i amb recorregut. El que ocorre és que el casc del baixell té tants forats i la tempestat és de tal calat que ja veurem si el tècnic d'Orzinuovi és capaç de fer arribar l'embarcació a bon port.

El València no CF va caure el diumenge derrotat a Vigo per ser incapaç d'arribar al descans amb la porta a zero tot i avançar-se en el marcador. Tampoc ho va fer per fallar quatre clares ocasions de gol. Ni tan sols per tornar a encaixar altres dos gols en segona jugada a baló parat. No va perdre el partit perquè set jugadors clavats estàticament en la frontal de l'àrea xicoteta miraven els rivals sense fixar ni una punyetera marca mentres Guidetti cabotejava lluny de l'abast de Diego Alves. La qual cosa no vol dir que tot l'anteriorment descrit no haguera ocorregut en la trobada i inclús que haguera concorregut com fets que van conduir a tornar-te de buit. El València CF va perdre el diumenge víctima de la pitjor gestió esportiva que es puga dur a terme en un club de futbol de manera continuada durant dos temporades.

Eixa gestió que ha convertit el club en una entitat despersonalitzada amb un propietari que ha aparegut una vegada per València en el que portem d'any. I per molt que se'ns vullga negar, "el ojomdel amo engorda el caballo". El missatge que emana de la dita absència -i més en un món com el del futbol- és: si al que mana açò no li interessa prou més que per a tindre-ho atés per empleats seus i vigilar-ho ell a distància, tampoc serem nosaltres els que patim més que l'amo. I potser sóc molt injust, però els temps i els missatges del món del futbol són els que són, per més que s'intente dibuixar esta errònia i catastròfica concepció gestora davall la disfressa de les diferències culturals.

I inclús si la culpa fora la diferència cultural, ja haurien d'haver aprés els actuals propietaris que és la seua cultura la que ha d'adaptar-se als temps i formes del món del futbol. És més, no veig al món del futbol res inquiet per haver d'adaptar-se als modes i formes d'un empresari de Singapur.

Divendres passat en la Junta General d'Accionistes, la gent ja li va dir educadament (òbric parèntesi. Em descobrisc davant el seriós exercici de responsabilitat que suposa discrepar des de la més absoluta educació. Tot i la imatge que se sol transmetre des de mitjans de comunicació de fora de València, el comportament dels accionistes discrepant però sense generar una excessiva i innecessària tensió va ser exemplar i per a que se l'anoten en alguns llocs tendents a etiquetar i a desqualificar) als propietaris que no els demanen que se'n vagen. Els demanen que rectifiquen l'antologia del disbarat que ha presidit la política esportiva des de la vesprada d'aquell fatídic divendres de juny del 2015 en el que Mendes i Nuno van portar a esquenes de la secretaria tècnica -i amb l'anuència del propietari- a Rodrigo Caio.

Dos anys més tard, no queda quasi res de l'il·lusionant projecte que va aconseguir la quarta plaça en la lliga. Hi ha una plantilla que no ha fet una pretemporada com a tal -ja que vas tancar l'equip en l'última setmana i els que van treballar a l'estiu no són els que competixen en la lliga-. Damunt, és evident la falta d'un "nou" i d'un "sis". Hi ha un vestuari sense arrelament com a conseqüència del model imposat per la propietat d'entrades i eixides múltiples cada estiu com si allò fora la cabina dels Marx... 

En definitiva, que en l'única cosa que em dóna per a pensar que açò puga canviar, és Prandelli.